Verano,dulce verano.

Bien,hoy te escribo porque si, porque me apetece a mi, sin tener un motivo concreto. Supongo que como ahora si que si,es verano,me tre viejos recuerdos. Te acuerdas? Era tan feliz en esos dias, es cierto que lo pasaba mal a veces por ya sabes quien y tu mas de lo mismo, pero era divertido conocer a alguien, aprenderse su cumpleaños, entender sus miedos y sus bromas, aprender cuando sus "buenas noches" no eran ciertas, aprender a escucharla sonreir, nose, era divertido. No te voy a repetir lo que he repetido millones de veces, mas que nada porque ya lo sabes. Me estoy leyendo el libro que me dejaste y la verdad es que hay parrafos demasiado ciertos, demasiado claves. Me encanta. Sabes? Hace tiempo que estoy bastante bien, que ya no lloro(menos flaix que joder como llore), las cosas me siguen jodiendo y muchisimo, quizas ahora mas por mario que por nacho,pero supongo que poco a poco te das cuenta de que porque perder el tiempo, y es mas, es verano! Mi verano no me lo quita ni Taylor Lautner sin camiseta con mirada sensual (puede que en este caso me lo piense). Pues eso beba, que espero que tu estes igual o mejor, porque joder, londres con tu mejor amiga es para estar feliz feliz eh. Cuando vuelvas nos vemos. Hacia tiempo que no estavamos tan lejos, te acuerdas de ny? Que caos era poder hablar jajajaj por lo menos tu ahora tienes movil🙌🙌 no creo que me vaya a alargar mucho mas porque nose si lo vas a poder leer pero eso, que te echo de menos, que me encanta llevar tu collar y que todo el mundo se pregunte desde cuando me llamo patri, entonces yo me ria y diga que es de una amiga, aunque muchos de ellos no tienen el placer de conocer. Disfruta londinense, un bashebeso para ti y para juls.💘💘💘💘💘💘

Con amor, para pollo, bashe.

Carta a Xavi

En noviembre le escribí una carta, la he pasado a ordenador. Solo la han leído dos personas, aquí te la dejo, pequeña.

18-11-2013

Creo que ha llegado el momento de decirte adiós, para siempre.

Suposo que no saps a què ve tot això, ja saps que sóc de textazos que no t'acabes mai, però avui he llegit una cosa que m'ha fet pensar en tu.

"He tomado también tu taza de café. Ya casi no tengo azúcar, pero me acordé que a ti te gusta amargo. Sabe muy mal. Como esta soledad. Como este estar deseandote a todas horas."

A més, avui fa 7 mesos que vas venir, aquell 18 d'abril... què monos erem, que feliç era, i suposo que tu també, perdies la virginitat, al fin no?! Las ganes que devies tenir devien ser tremendes, total, què més donaven els meus sentiments, no? Jo almenys m'ho vaig prendre així Xavi.

No sé que dir-te, vaig ser tonta al pensar que els "no et pillis" eren mentida, que ho deies per fer-me enfadar o burxar-me, però no, ara em dono conte de que eren en serio. I cada cop que em deies amor o morci o qualsevol cosa em feia saltar de felicitat, et recordo que abans de tu la meva autoestima era zero, amb tu estava pels aires i després de tu menys infinit. Però saps? Tot era mentida. I això em mata, tot era mentida. Es que només de pensar-ho se'm congela el cor. He perdut 7 mesos de la meva vida amb una persona que no val res.

Amb el temps maduraràs i et donaràs conte de tot el mal que em vas fer, de totes les nits que vaig plorar per tu, però ja serà tard, massa temps per tant dolor.

Sempre m'he preguntat que va ser el que vas fer per canviar-me i fer-me així, i ja ho se. Em vas ajudar en un moment en el que ningú m'ajudava, en el que ningú era conscient del que em passava ni del que necessitava, ni tan sols jo. Però tu em vas curar els meus problemes, el que t'he dit abans de l'autoestima, pues lo mismo.

Xavi, ja no se que es el que puc fer si no et tinc, però també se que mai tornaràs, que mai tornarà a haver-hi un "nosaltres" perquè és impossible, tu ja no m'estimes i dubto que ho hagis fet algun cop, dubto que hagis pensat un sol moment amb mi, o en l'últim mes, ni tan sols un "eh, com deu estar?".

Tampoc vull deixar que tornis. Tot i que creu-me, és el que més desitjo del món, cada cop que són les 11:11, !8:18... Desitjo que tornis, cada cop que bufo una d'aquelles plantes ets tu el primer en el que penso. Però, saps? Tot i que se que no em convens, si per una casualitat del univers tornessis seria tot el mateix un altre cop, tornaria a somriure, a riure al teu costat... I es que sóc estúpida perquè només recordo els bons moments al teu costat. Les bromes, les converses, els petons, els riures... el primer cop que em vas dir "amor" i el últim.

La gent que em coneixia em deia que tirés endavant amb tu, que mereixia ser feliç, que ja tocava algú que m'estimés i estigués al meu costat... I es que mereixia les mentides que tu em deies fossin veritat... També recordo quen em vas obrir per primer cop; "Patri, sóc el Xavi". En aquell moment no tenia ni puta idea de tot el que m'arribaries a importar. Vas ser com el meu salvador, el que em va arreglar la vida, aquell moment. I quan vas venir, aquell primer petó... Va ser com un "toma, no vol només amistad!" O quan vas venir i li vas posar els cuernos a la Berta, vaig pensar que "havia guanyat", que tenia el teu amor, que mai m'havies deixat d'estima, que mai t'havia deixat d'importar... Però no va ser així... Després d'allò va ser com si no hagués passat res.

Mai t'ho he explicat però quan vas marxar, en el moment que vas sortir per la porta jo ja sabia que no tornaries... Quan em vas dir "Espero haberte sigo de gran ayuda" pensava que era totalment en conya, que no ho deies en serio, que no ho feies per ajudar-me si no per estar amb mi. Vas marxar, un altre cop. Els llençols oloraven a tu, la teva samarreta...

Al dia següent esperava un dels teus "Bon dia amor", com els de abans. O sense amor. No. Vaig haver d'obrir-te jo. I no em vas torna a parlar. I et vas anar distanciant. La gent tenia raó, vas tornar per tornar a marxar.

Mira, no se que dir-te, em vas deixar feta merda, un altre cop, i ho saps, saps que no soc la mateixa per culpa teva, saps que et tinc bloquejat perquè si per una casualitat tornessis no em podria resistir, i prefereixo que no tornis. Per què? Perquè se que te'n tornaràs a anar. És més, segur que ni tornes. No se perquè estic dient tot això. Suposo que es una manera inconscient de torturar-me a mi, dient-me que mai tornaràs, que moriré estimant-te, o que quan llegeixo això amb 29 anys pensi que era idiota, però eh, una idiota que t'estimava com ningú.

Molta gent m'ha dit que escrigui un llibre, sobre tu i jo. Pot ser algun dia el llegeixes i tot.

Una de les coses que més mal em fa és que no m'has demanat perdó i que penses que el que em vas fer és normal, mai m'has demanar perdó per haver-me canviat, per haver-me fet plorar tantes nits, per haver-me deixat amb les il·lusions a la cara, ni la més mínima mostra d'afecte, tu t'has limitat a dir-me que t'he arruïnat la vida, quan en el fons el que me la ha arruïnat has sigut tu. Que només volies el millor per mi i totes les parides que et vingui la gana, però a la hora de la veritat el que ha seguit endavant has sigut tu i no jo.

Ningú t'estimarà mai tant com jo.

Doncs després d'això suposo que toca dir-te adéu, d'una vegada per totes, que comencis a ser un record en comptes d'una cosa que em mata dia a dia.

Adéu

Patri.

"Te está matando, pero eh, prefieres que te
mate a ti antes de que mate a otra."